NewsNext Previous

La investigadora de la URV adscrita a l’IPHES-CERCA, Isabel Cáceres, ha participat en una investigació  que confirma que alguns tipus de mamífers es van extingir seguint un gradient Nord-Sud. Aquest patró, que va ser descrit per primera vegada per Georges Louis Leclerc (comte de Buffon) al seu llibre Histoire naturelle al segle XVIII, s'ha pogut confirmar gràcies al descobriment a Algèria de noves restes de l'espècie Hipparion ambiguum al jaciment d'Ain Boucherit, i dels fòssils del gènere Hipparion que, datats fa 1,7 milions d'anys (Ma), són els més moderns trobats al nord d'Àfrica, en concret, al jaciment d'Ain Hanech, també a Algèria.

Nous fòssils de dents de Hipparion ambiguum localitzats en el jaciment de Boucherit. El material ha servit per, juntament amb d’altres fòssils, desenvolupar la recerca.

Hipparion és un gènere extint de mamífers que pertanyen a la família dels èquids. Són semblants, però més primitius i anteriors als actuals cavalls. El registre fòssil del gènere confirma que van viure a Amèrica del Nord, Àsia, Europa i Àfrica entre el Miocè Mitjà (fa al voltant de 13 Ma) i el Plistocè Mitjà (fa uns 0,6-0,4 Ma). “Gràcies a l'estudi dels fòssils sabem que el gènere es va extingir fa uns 2,5 Ma a Europa i l'Índia, i fa prop d'1,7 Ma a l'oest d'Àsia. Aquest darrer registre del nord d'Àfrica correspon a la mateixa època”, explica Jan van der Made, investigador del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid (MNCN-CSIC) i primer firmant de l’article. "En el mateix moment, hi ha evidència de la presència de tres espècies del gènere al sud del Sàhara i en una a la Xina, àrees en què es van extingir fa entre 0,6 i 0,4 Ma i 1 Ma respectivament", continua.

Els Hipparion eren animals semblants als actuals cavalls però són fàcilment reconeixibles per detalls de la morfologia de les seves dents. L'abundància de fòssils confirma el seu èxit com a espècie ja que van arribar a ser presents a tots els continents. A més, aquestes espècies es diferenciaven dels cavalls actuals perquè tenien tres dits davant de l'únic que presenten els seus descendents.

La confirmació del patró de l’extinció Nord-Sud

“El patró d'extinció que ja va exposar Buffon al segle XVIII va donar lloc a una explicació posterior al XX que en l'actualitat havia caigut en l'oblit. Amb aquest estudi dels hiparions demostrem que el patró d'extinció i una part de l'explicació continuen sent vàlids per a alguns grups”, explica Van der Made.

El treball de l'equip de recerca, en el qual col·laboren persones del Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana (CENIEH) a Burgos, del Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid, del Departament d’Història i Història de l’Art, Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA), del Centre National de Recherches Préhistoriques, Anthropologiques et Historiques (CNRPAH) a Alger i el Musée Publique National du Bardo en Alger, s'ha centrat en els jaciments algerians d'Ain Boucherit i Ain Hanech, coneguts també per albergar restes d'indústria lítica datades fa 2,44 Ma. Els fòssils que s’han estudiat corresponen a dents aïllades i a alguns ossos de les potes.

“Descobrir fòssils de H. abiguum ha estat interessant perquè es tracta d'una espècie descrita fa molt de temps, però ignorada a la literatura. A més, la datació més recent de Hipparion al nord d'Àfrica ens mostra clarament el patró Nord-Sud que, amb matisos ja van postular altres investigadors en el passat i consolida la proposta que el descens gradual de les temperatures que va començar al Miocè Mitjà va contribuir al declivi progressiu i l'extinció dels hiparions al Plistocè”, conclou Van der Made.

Per la seva banda, la investigadora Isabel Cáceres, encarregada de l’estudi tafonòmic d’aquests jaciments ressalta la importància dels treballs de recerca que s’estan duent a terme, ja que “Ain Boucherit i Ain Hanech són jaciments que cada campanya aporten troballes excepcionals. La presència d'Hipparion ambiguum, al nivell inferior d'Ain Boucherit (2.4Ma), coincideix amb les evidències més antigues d'ocupació humana al Nord d'Àfrica documentades fins al moment”.

Referencia

Made, J. van der Made, K. Boulaghraief, R. Chelli- Cheheb, I. Cáceres, Z. Harichane & M. Sahnouni, 2022. The last North African hipparions – hipparion decline and extinction follows a common pattern. Neues Jahrbuch für Geologie und Paläontologie, Abhandlungen, 303/1: 39-87. DOI: https://doi.org/10.1127/njgpa/2022/1037